login
Inicia sessió

register
Registra't

Ma Caixa de Música

Articles de la categoria: Reflexions

Bona nit bonica

Ella és valenta. Tot i que de vegades no s’ho acaba de creure. L’envege. Enveja sana, evidentment. Sap plantar-li cara als problemes. I als meus problemes... Té tota la fortalesa que a mi moltes vegades em manca. La dolçor dels seus ulls i les seues paraules raonables em fan sentir segura. I quan em rodeja amb els seus braços em senc la persona més ben cuidada del món. I quan em besa al front... Quan em besa al front ens transportem a una bombolla de sabó ben gran i aïllant.

És d’esperit nerviós. Jo també, però reservat. No té paciència. Bo, si en té, però jo sóc massa punyetera. De vegades li done massa besos i massa abraços. Però es tan terna... que no em puc resistir.

Té el somriure més bonic que he vist mai. I mira que he vist a gent riure. Però mai ninguna persona ha rigut com ella. Mai ningun somriure m’ha enamorat tant com el seu.

Té una bondat infinita. És bona. I, amb mi, és molt bona.

Li dec cent perdons i mil milions de gràcies.

És una de les persones que més feliç m’ha fet en aquesta vida. Actualment, segurament siga la persona que més feliç em fa. És una felicitat màgica i meravellosa. És una felicitat d’aquestes que escolliries de companya per a aquest viatge de la vida. Junt a ella. Ella, jo i la nostra felicitat.

L’estime. I cada dia estic més convençuda que aquestes paraules no expressen tot el que porte per dins. Cada dia m’enamora més. Aquestes ganes de viure una vida amb ella, es transformen en necessitat. La necessite. La necessite més que a l’aire que respire. Ella és el meu oxigen.

L’estime. I em quedaria tota la nit parlant d’ella, per que parlar d’ella és com escoltar Beethoven, per exemple.

L’estime, i tindria infinites paraules per a dedicar-li.

Ja és tard. Ara aniré a dormir, i els meus braços la rodejaran amb suavitat, per no despertar-la. Serà el meu últim pensament del dia. I, demà matí, només obrir els meus ulls, segur que tornarà a romandre als meus pensaments. Per què del meu cap no se’n va. Desitge que tampoc se’n vaja de la meua vida.

L’estime. L’estime i punt.

Comentaris (3)22-10-2012 01:36:58Felicitat, Interior de la caixa, Reflexions

Porte uns dies...

Porte uns dies que necessite dir-te t'estime cada segon del dia. Em controle, i hi ha vegades que passen més de vint segons entre t'estime i t'estime. Però, és que... t'estime! I, moltes vegades, quan et veig davant, no puc evitar dir-t'ho! I moltes vegades, quan et veig davant, i recorde tot el que fas per mi, no puc evitar dir-t'ho! I, moltes vegades, quan et veig davant, i recorde tot el que fas per mi, i senc tot el que m'estimes i tot el que sóc per tu, no puc evitar dir-t'ho!

Porte uns dies mig nostàlgica, o no sé com dir-ho. Els diaris m'han fet memòria. Avui he passat pel teu blog i he tornat a fer memòria. Mai trobaré paraules ni gestos per agrair-te la teua espera, la teua paciència, el teu caràcter lluitador i valent... Gràcies per ser valenta. Algú ho havia de ser. Saps que, des de fa uns quants mesos, jo tampoc pense tindre-li por a l'amor, al nostre amor. Per que tindre aquesta por ha sigut una de les estupideses més absurdes que he fet a la meua vida. Sí, a la meua vida, i no és per exagerar ni per donar-li un toc dramàtic, que ven molt, és per què així ho senc. Cada cop que ho pense, m'entra un "no sé que" per dins... I tinc una taqueta al cor que no podria llevar ni el millor detergent. Això em fa ser més forta ara. Això em fa ser més conscient del que tinc.

Porte uns dies que, no sols necessite dir-te que t'estime, també necessite demostrar-t'ho. Fer que et senques estimada.

Porte uns dies que només pense en passar hores i hores amb tu: per abraçar-te, per fer la mona a la piscina per pillar-m'ho abans, per ensenyar-te a tocar la guitarra, per fer manualitats amb poc d'èxit, per fer de cambrera torpe i tu de cambrera simpàtica a un bar familiar (jiji), per inventar dinars diferents, per gaudir d'un dia de platja, o per, simplement, mirar-te al ulls, que això ja és moltíssim. Estar amb tu. Per què, estic segura, que poques coses milloraran la teua presència.

Porte molts dies sentint-me la persona més afortunada del món per tenir-te. I desitge que aquesta fortuna m'acompanye tota la vida.

Porte molts dies bevent de la teua felicitat. Ets la meua major font d'energia.

Porte molts dies estimant-te, i, saps què? El meu cor em diu que no pararé de fer-ho!

R!

Comentaris (0)25-06-2012 18:12:50Felicitat, Interior de la caixa, Reflexions

Pa' llegar a tu lado

"Gracias a tu cuerpo doy

por haberme esperado.

Tuve que perderme pa'

llegar hasta a tu lado.


Gracias a tus brazos doy

por haberme alcanzado.

Tuve que alejarme pa'

llegar hasta a tu lado


Gracias a tus manos doy

por haberme aguantado.

Tuve que quemarme pa'

llegar hasta a tu lado."


Lhasa de Sela

Comentaris (2)29-02-2012 23:52:04Interior de la caixa, Musica, Reflexions

R24022012

T’estime. És que, simplement, t’estime.

Un t’estime amaga tantes coses...

Un t’estime és un Et necessite.

Un t’estime és un Gràcies per ser la meua alegria particular.

Un t’estime és un Ja no puc viure, ni vull viure sense tu.

Un t’estime és un Gràcies per fer-me tan feliç cada dia de la nostra vida.

Un t’estime és un Jo també vull fer-te sentir la persona més afortunada de l’univers.

Un t’estime és un Gràcies per estimar-me de la forma que ho fas, un Gràcies per cuidar-me de la forma que ho fas, i un Gràcies per deixar que la nostra història es vaja escrivint poc a poc...

Un t’estime és una mirada teua entre silencis, un bes dolç, un abraç nocturn...

Un t’estime és una llarga llista de sentiments, d’agraïments, d’experiències, de somriures, de llàgrimes, de més somriures...

Tot i un t’estime ser tantes coses, sempre he pensat que un t’estime es queda curt. Però és que, simplement, t’estime.

R!


Comentaris (3)24-02-2012 17:29:04Felicitat, Interior de la caixa, Reflexions

És un...

Eh... que és un Fins aviat!

És un fins prompte!

És un t'estime i t'estaré esperant fins que vingues!

És un et pensaré cada dia!

És un altre t'estime. I altre. I altre. I un altre més per si de cas.

És un gràcies. I altre. I altre. I un altre més per si de cas.

És un somriu sempre.

És un somRiu sempre.

Comentaris (1)09-01-2012 23:39:41Interior de la caixa, Reflexions

21:41

05 oct, 2011

Pensar amb Àlex i Raquel m'està mantenint al marge dels meus problemes.

Mentre pense com puc fer-los pensar evite els meus pensaments pintats de dubtes.

Ara estic pensant en mi. Tinc la consciència tranquil·la. I ella també hauria de tindre-la. I ell. Torne a pensar amb els dos.

Mentre lis dic el que m'ix del cor, el que veu la meua mirada i algunes de les coses que haurien de fer per sentir-se millor i no deixar que els pategen baix el meu punt de vista, m'oblide que jo he de fer el mateix.

Però se'm dona millor la teoria aliena que la pràctica personal.

Impotència. Males sorpreses realment sorprenents. Ganes d'acabar amb tot, i no. Realment ganes de que canvie tot. I pors. Pors de tot tipus.

Haurien de ser valents. Jo els exigisc valentia. I ells, moltes vegades, a mi. Exigir-se a u mateix aquest tipus de coses és complicat. Des de fora es veuen més clars els problemes i més fàcils les solucions.

Ells m'aconsellen que fer davant certs prolemes. I jo a ells. De vegades ens fem poc de cas, però amb el temps, ens acabem donant la raó.

Què està bé i que està mal?

Què és correcte?

Qui fa mal? Qui patix? Qui es mou?

Qui estima? Qui no oblida? Qui perdona?

Quants perqués ens hem de formular per estar bé? I quants ens han de respondre per estar millor?

Qui s'amaga? Qui busca?

Per què no parlem?

Amb qui es pot confiar?

Val la pena confiar amb algú?

Moltes preguntes amb massa respostes.

Comentaris (2)05-10-2011 00:09:31Diari, Interior de la caixa, Reflexions

Por a la por, que es diria.

El que passa és que estàs atemoritzada. I la por no et deixa moure't. I si ho fas, faràs pocs moviments. Per què tens por.

Tens por del demà. I això fa que se t'escape la màgia de l'avui.

Tens por de ferir, d'estimar, de perdre amistats, del compromís. Tens por de tindre por.

Tens por, i saps que això és de covards. Però el que no saps és si val la pena traure la valentia, per què el que passa és que estàs atemoritzada.

Comentaris (1)01-09-2011 10:40:22Interior de la caixa, Reflexions

Quan acabe de fer una cançó em senc bé.

He baixat a desdijunar a la cuina. M'avorria de veure la tele, i he agafat la guitarra. L'espanyola, o la clàssica. Intente llevar-me la mania de dir-li espanyola, no deuria faltar-li al respecte així. Era conya.

M'he posat a tocar el puntejat d'ahir. No és res de l'altre món. Do Major, i Mi menor. Amb els dits, res de pua. I he començat a veure que podia venir-li bé a ixos acords.

Quan ja tenia una frase, he agafat un paper, ja passat, de la nevera, i m'he posat a escriure per la part de darrere. No he calculat que tenia poc de lloc i me'n ha faltat. Per escriure-ho tot desastre. He agafat una revista de propaganda que he tret aquest matí del correu, junt a l'avís de que ja havien vingut a dur l'encomanda i no estava. Sí estava. Al llit ¬¬ Mira que ho escoltat, però no eren ni les 9 del matí. I estem de vacances. Psé!

Quan tenia mitja, l'he gravat al mòbil. Quan ja la tenia tota, l'he tornat a gravar. Ara no puc deixar que ningú em mire el mòbil si jo no vigile que mira. Hà!

No conta res del meu estat d'ànim, però m'ha servit per sentir-me un poc millor.

Si es que... sempre que acabe de fer una cançó em senc bé, i d'altres, fantàsticament molt bé.

Comentaris (2)28-04-2011 13:15:35Interior de la caixa, Musica, Reflexions

Pensant-me un poc...

30 de gen, 2011

(A les tantes de la matinada... no podia dormir. I comencí a pensar. Molt. I no massa malament. M'alcí del llit, agafí una llibreta i comencí a escriure)

Sóc una persona que no sap comunicar-se. Amague coses per no atrevir-me a dir-les molt a sovint. O les dic mal i tard, com sempre (plagi d'una cançó). O les dic a mitjes per què, com he dit, no m'atrevisc a dir més... no sé per què! i... també m'entenen a mitges... u_u També em fa por haver de mantenir alguna conversa amb algú que no tinc massa confiança... no puc... ho intente i acabe dient xorrades, frases estúpides... Al menys, després les recorde i em faig gràcia a mi mateix.

Fa temps vaig trobar una bona forma de comunicar-me: escriure cançons. Quasi sempre les he composat per a algú. En veritat, tampoc és gran forma de comunicar-me, ja que el destinatari no sol saber que són per a ell/ella.

Agafe la guitarra, obric un word i... m'ixen tantes coses...!!!

I amb les persones, cara a cara, no aconseguisc obrir-me mai del tot. Rarament hi ha alguna excepció.

Moltes vegades no dic el que realment senc, i això m'ha fet tindre petites baralles. Moltes vegades no mostre el que realment senc, tot el contrari, no expresse res... Tinc por de fer-ho. M'apague, em faig menuda i disimule o calle :S

Que mal... no m'agrada quan em passa això, i de vegades ho faig sense adonar-me'n... i després pense que no he sigut tot lo agraïda que havera pogut ser, o no he donat tot l'ànim que hagués pogut donar, o no he regalat tots els somriures que tenia per dins... I em senc mal... i amb deute...

Encara que de vegades no ho parega, jo senc, i molt. Massa... Massa...!

(i mil disculpes si de vegades no heu rebut cap expressió de la meua part quan devia haver-la tret fóra)

Comentaris (4)31-01-2011 00:12:49Diari, El voltant de la caixa, Reflexions

Regals físics i psíquics

31d'oct, 2010

Acabe de vindre del Hot. He agafat el carpesano de mickey amb el pop-art de princeses, la felicitació gegant i ma carta, i m'ho he pujat a l'habitació.

M'he posat el pijama, el de Bob esponja encara no... i m'he rellegit la carta de la senyoreta que viu al Carrer Principal de Ceres, País De Culorins, o siga, jo. ^^ M'he tornat a posar a plorar =) En diferència de que ara no he pogut rebre un abraç... o sí! que botons! jo t'abrace quan vull i com vull pse!!! Bueno, supose que no, però pse xD

Eres la millor. Ja t'ho he dit abans en un missatge. Algún cop t'he dit eres la millor amiga, eres la millor baixista, eres la millor princesa. Però mai t'havia dit eres la millor.

Saps? Odie ixa frase. La gent l'usa massa vegades. I molts menteixen quan la diuen. És una frase massa gran per utilitzar-la tan mal...!!

Alguna vegada me l'han dit, però mai me l'he cregut. I mai he volgut dir-li-la a ningú, em feia tanta por, per què com he dit, diu tantes coses...! Però ara te la dic a tu, siguent, que jo recorde, la primera vegada que ho dic convençuda. O, al menys, des del cor.

Hui he sentit tant... Tinc tantes ganes de dir-te com m'he sentit, per a lo bo i per a lo mal. Encara que molts dels sentiments que et contaré, ja els sabràs, inclòs, pot ser, els has viscut tú també. Normal, corbata al poder! ^^
(afegit ara: ja t'he contat moltes coses pel msn...!! i ja m'he quedat agust, supose que segurament traga el tema un altra vegada en alguna conversa, conversada xD)

És magnific tenir-te al costat! Crec que amb tu mai em podria sentir sola. I així ho senc ara... i és que t'importen tant les coses que a mi m'importen..!!! i coneixes tan bé quines són ixes coses...! Al·lucinant!!

[...]

Tinc moltes coses que agrair-te en general, i d'ahir en especial.

D'ahir... doncs gràcies per estar-hi simplement. Gràcies per la il·lusió que m'aportares, per la calma i per tants moments de telepatia. Gràcies per preparar-ho tot, amb mi. Gràcies per fer tant teu el meu aniversari...

I de la resta dels dies passats... gràcies per pensar el que penses de mí. Gràcies per importar-te, per preocupar-te, per escoltar-me, per parlar-me també com ningú em parla. Gràcies per comprendre'm. Gràcies per les mirades, pels abraços i pels petons. Gràcies per tots aquells fins a la lluna i turnà! que em cantes. Gràcies per coneixer-me de debò i seguir esitmant-me. Gràcies per saber que sóc una xiqueta gran més madura que la majoria. Gràcies per estar al meu costat i no voler anar-te'n mai. Gràcies per valorar-me tant... i tant, i tant. Gràcies per valorar-me sempre, i no en ocasions.

I seguiria... tetot...

Cada vegada tinc més clar qui sóc i com sóc, i qui són els que em rodegen i com són. I qui són els que tinc al meu costat, i com són.

Comentaris (2)31-10-2010 16:13:56Diari, Interior de la caixa, Reflexions

Persones amb personalitat. Hà!!!

No m'agrada que la gent vulga aparentar. I és una qualitat que em trague de prop. No, jo afortunadament no la tinc. Jo sóc el que sóc, ni més ni menys. O sí, de vegades menys, d'entrada no solc mostrar el que sóc, em guarde moltísimes coses. Però crec que mai mostraré més del que sóc, o això espere.

És que ho odie! Odie els canvis de personalitat per voler mostrar alguna cosa, canvis d'humor per fer veure que eres més wai o jo que se... Com, de vegades, la gent deixa de costat coses que són de les més importants que tenen, per a ser, per un moment, el centre d'atenció. Puaaaaarjsdaoskmaoksmd! Cuideu les coses de valor que teniu!!!!!!!! I parle de persones, sobretot.

Xè... que cadascú siga sempre com és, i mai més!!!! que cadascú tinga el que tinga i si no vol dir-ho que no faça creure que té més!!!

I és que... és tan difícil veure a persones amb personalitat... amb personalitat que valga la pena. Warg!

Vaig a seguir mirant-me Thunderstruck i a recordar back in black. Siau.

Comentaris (4)22-10-2010 13:13:58Reflexions, Treure de Polleguera

De TL a PC

14 d'octubre, 2010

Avui directament al pc.

Avui he matinat. Quasi no recordava com es feia. M'alce, em llave la cara, i els ulls es fan rojos rojisims, tant que quasi ni podia obrir-los. Se m'ha anat passant conforme s'acostaven les 6 i quart. Espere a Marien, pugem al cotxe, i cap a la renfe, a esperar el tren. Una dona el té controlat: que si ja veig la llum, que si està en la curva, que si ui com tarda hui...

Poca cosa que contar pel matí. He vist a Gràcia. Com li he dit, ja seria hora de que la veguera per la facultat! xD m'ha fet il·lu jeje

Al tornar al tren m'han passat moltes casualitats. I és que ets fàcil de trobar per tot arreu, sense apenes buscar-te. M'he assegut als seients de tres que van de costat. Són els que més m'agraden. Puc estirar les cames, sense molestar a ningú. Al costat, ha vingut un xiquet i una mare. Una llàstima que foren estrangers, per què havera pogut, inclòs, posar-me a xarrar amb el nano. Primera casualitat. La mare li ha donat un llibre, d'uns gats. Segona. El xiquet menjava xicles trident de fresa. Qui menja xicles de trident de fresa? i amb qui els comparteix sempre? Tercera. Portava una motxilleta, tipo d'estes ecològiques de la compra, verd pistatxo, amb un os panda dibuixat molt infantl. Quarta i quinta. La mare li ha oferit una platan al nano, i ell ha preferit una poma. Això sols és meu. Puajs els platans, visca les pomes! ^^ xD I res, ahi m'he descabrejat. Ah, que no us he dit que estic cabrejada per moments, bo, tampoc us ho vaig a dir.

Doncs a quina mala hora he escrit, o pensat res, per què em torne a cabrejar... u_u

Em tornaré a llegir el privat i el comentari, i que se'm passi un poc.

Crec que no us volia contar res més...

Ah ostia!!!!! clar que voliaaa!!!!!!! He vist a Daniela!!!!!!!!! I he jugat molt amb ella. S'ha fet amigueta meua, un poc més. L'he dut on ha volgut per tot el casal, sols agafant-me un dit. D'ací no res, el pato s'envola i no hi haurà qui la pare ^^

Sexta casualitat: començava a cabrejar-me i he parlat de Daniela ;)

I segurament, si em posara a pensar, en trobaria dos més per arribar a 8. O no, per què es convertiria en altra casualitat i ja sumarien 9... Mec...

Ja. Bona nit :)

Comentaris (4)14-10-2010 22:10:36Diari, Interior de la caixa, Reflexions

i un altreee...

13, d'octubre, 2010

Tarda en vindre el següent alumne. Tinc la carrossa, és a dir, el cotxet, prop. He anat a col·locar bé la bandeja del maleter. L'havia llevat quan he carregat el teclat i el peu: tornàven a casa després de dos excursions, a dos bodes per a ser més exactes.

Torne al localet 3, així li diem a la casa on donem música al Mareny. Tanque i em quede asseguda al segon escaló mentre berene galletes de dinosaures. Tenia pensat berenar allà les 7 i quart, de camí a Sueca, però he aprofitat aquest temps lliure que m'he trobat.

Acabe i em pose a dotorejar una carpeta que hi ha a la única taula de la planta baixa. Ding dong. No és l'alumne que esperava. És altre, i em pregunta pel preu de la loteria. Han fet loteria aquest any a la música. Dubte de les meues paraules i li dic el que sé, o el que crec saber. Tanque la porta i torne a la carpeta. I furte un foli en blanc, aquest foli, que ja no està tan blanc.

És genial començar la setmana per dimecres. Queda ja tan poc per al cap de setmana...!!:D

Aquest matí he anat a comprar rotuladors per a la pissarra d'ací, no va cap dels quatre que hi ha. De pas, he comprat uns regalets per a quan ma baixa estrene habitació. Espere que siga aviat ^^. Que ganes de veure el resultat final!!! :D

Mentre berenava, pensava en les coses que tenia en comú amb ma xiqueta, la que estrena habitació. La primera cosa que m'ha vingut al cap és que som intel·ligentment antisocials. I la segona: que som capaces d'admirar i de donar importància a moltes coses de les que la resta passa completament. No he pensat més. M'he quedat amb eixes dos coses. La segona em fascina. Ella s'interessa per les coses que són importants per a mi, fins i tot les més absurdes, que per a mi no ho són tant. Moltes coses que per a la resta no són res important, per a ella i per a mi ho són tot, ja provinga de la part que siga. I jo, he après a interessar-me pel que és important per a ella, fins a tal punt, que certes coses es converteixen importants també per a mi. Igual d'importants, o inclòs més psé! (ara que relligsc, això de que he après a interessar-me bla bla bla pot quedar lleig, però que no s'entenga mal, no ho faig per obligació, o faig per què així ho senc. Així ho senc sempre des de fa temps. Si no fos així, supose que ja no seria jo. Ni tu. I ara seguiré amb lo del foli) Què orgullosa estic de mi! ^^

En la tercera galleta, m'he tornat a sentir orgullosa, per què també he après a no pendrem tan a pit les coses, o veure-les de vàries maneres, o pensar-ho tot millor, o no tancar-me tant en mi mateix, o no pensar tan malament, o... no sé. Però... sabeu el temps que fa que no m'enfade amb la de l'habitació? Però enfadar, enfadar...! Psé. I tu, princesa, ho saps??? ^^

Queden exactament 12 minuts per a escoltar el ding dong del següent alumne i quatre dits de foli, així que, el doblaré, me'l posaré a la butxaca i aniré dalt a tocar el teclat una estoneta.

Fins a la lluna i tornaaar... (8) Se m'ha pegat la cançó!

Per què serà?.

Agur! Com dirien els pares de Olatz i Gorka, que no sé ben bé per que m'han vingut a la ment ara mateix.

I ara afegisc: Bona nit! Que demà tingau un bon dia. És dijous!

Comentaris (3)13-10-2010 22:41:00Diari, Interior de la caixa, Reflexions

Al tren.

01 d'octubre '10

Estic nostàlgica. Acabe de pujar al tren i estem a fosques. Pot ser aquestos de la renfe s'han tornat ecològics o retalles gastos per totes les parts. Són les 21:56, quina mania de posar hores, pensareu. D'ací 15 minuts, ixim.

Com he dit, la nostàlgia m'invaeix. Fins tal punt que el recorde. Ara tinc curiositat per saber que passaria si ens veiéssim. Però no ens anem a veure. Encara que segur que no sóc la única a la que li ha entrat la curiositat.

No posaré l'hora, però seguisc a obscures. Ara mateix pagaria 5 euros en monedetes, que és el que dec portar a la cartera, per tenir un muscle per recolzar-me i dormir. No tinc son, però si estic un tant cansada. Tinc ganes d'arribar a casa, on m'espera un entrepà i uns quants gots d'aigua. Bezoya, clar.

Acabe de veure un xic que no em cau gens bé. No despegaré la mirada d'aquest quadern per si h iha contacte visual. El seient del meu costat està buit, i vull que seguisca així.

Als botons de la porta hi ha una enganxina. Puerta inutil. I de seguida pense que no és l'unic inutil que hi ha al vagó. Ni a renfe. Hauré d'anar a la porta del costast, i em creuaré amb el xic, i ens trobarem amb la mirada i em dira... ostia! ha vingut la llum!!! Ups. No em dirà això. Em deixat d'estar a fosques. Em dirà la frase que sempre em diu, i que no escriuré per no alçar sospites.

Ara, amb els llums encesos, pararé d'escriure. Ademés, pensava pujar açò tal qual a flog.cat i comença a fer-se llarg.

Avui, definitivament, no parlaré dels caragols. Demà ho faré, ho jure. O ho promec, que diuen que jurar és pecat. Amén.

02 d'octubre '10

Puf... sóc gafe o què??? En Sollana em va veure i va seure al meu costat ¬¬. A casa no m'esperava un entrepà, sinó una truita. He somniat amb ell i amb que passaria. I millor no parlar-vos del meu episodi amb bitxos de mal aspecte quan vaig pujar a l'habitació i quan vaig tornar del hot.

Ah, i després us parlaré dels caragols!

Comentaris (2)02-10-2010 12:22:45Diari, Interior de la caixa, Reflexions